L’informe Estadística de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya, 2023 mostra una tendència continuista en relació a l’IVE però on ja apunta amb força la inequitat i l’escletxa en relació a l’instrumental. L’informe publicat anualment pel Departament de Salut estracta d’un document fonamental per a la planificació i el desenvolupament de polítiques públiques que assegurin l’exercici efectiu d’aquest dret. Enguany l’informe s’ha publicat amb un retard molt notable.
Durant el 2023, es van notificar 22.307 IVE a Catalunya, amb una taxa de 14,7 interrupcions per cada 1.000 dones, la més alta de totes les comunitats autònomes de l’Estat espanyol, on la mitjana se situa en 12,2 per 1.000. Aquestes xifres són pràcticament idèntiques a les del 2022, fet que indica una consolidació de la tendència.
Un element destacable és l’increment de les IVE realitzades en centres d’atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR), que ja representen el 41,74% del total (3 punts més que el 2022). En paral·lel, les clíniques concertades han reduït la seva activitat fins al 46,81%, i els hospitals continuen assumint un percentatge menor. Aquesta transició institucional ve acompanyada d’un canvi en el mètode predominant: el 54,2% de les interrupcions es van fer mitjançant mètode farmacològic, que esdevé així el mètode principal d’IVE a Catalunya.
Tot i que l'accés a les IVE a Catalunya presenta unes xifres favorables, que evidencien unes garanties superiors respecte a altres territoris, encara persisteixen desigualtats que impedeixen que el dret a l’avortament es garanteixi en igualtat de condicions per a totes les persones.
Desigualtats territorials i cobertura: la tria del mètode
Encara que el nombre de centres que reporten IVE es manté en 84, persisteixen les dificultats d’accés en funció de la regió sanitària, especialment quan es desglossen les dades per mètode.
Una de cada quatre dones del Penedès o la Catalunya Central ha de desplaçar-se a una altra regió per accedir a una IVE. La situació és similar per un 16% de les dones de l’Alt Pirineu i Aran o de Lleida. Però la desigualtat s’agreuja en el cas de l’IVE instrumental: només una de cada deu dones de Lleida o de la Catalunya Central, i un 18% de les del Penedès, van poder realitzar-la dins la seva regió sanitària. Aquest fet vulnera el principi de lliure elecció del mètode i compromet la qualitat de l’atenció.
Què passa amb el finançament?
L’informe també assenyala que un 16% de les dones van haver de finançar-se l’IVE però de nou al desagregar per mètode s’observa que la majoria d’elles es dona en el mètode instrumental. Així una de cada tres dones que acudeix a una clínica concertada ho paga directament i resulta molt residual el número de dones que paguen per un farmacològic. Aquesta realitat planteja seriosos dubtes sobre l’equitat del sistema i el compliment del dret a una IVE gratuïta i accessible.
Altres dades rellevants: edat, terminis i planificació
Pel 70% de les dones era la seva primera IVE. La mitjana de setmanes de gestació en el moment de la interrupció és inferior als ASSIR (6,3 setmanes) que a les clíniques (8,2 setmanes), i el 84% de les IVE es fan abans de la setmana 10. En relació a l’edat, fins a un 10% de les usuàries són adolescents de fins a 19 anys, una xifra que es manté estable.
Pel que fa a les interrupcions autoritzades per comitès (després de la setmana 22), es van aprovar 44 casos, 18 menys que l’any anterior.
Finalment, cal destacar que una de cada quatre dones encara no utilitza cap centre de planificació familiar, una dada preocupant que roman estancada any rere any.
Principals conclusions
Aquestes dades evidencien que l’accés a l’IVE a Catalunya segueix marcat per desigualtats territorials i socioeconòmiques. Tot i els avenços en la prestació pública a través dels ASSIR i l’increment del mètode farmacològic, la capacitat real de triar, l’accessibilitat equitativa i la gratuïtat efectiva del servei no estan garantides arreu del territori.
