L’any 2021 a Catalunya, el 51,9% de les IVEs realitzades van ser amb un tractament farmacològic i el 48,1% amb un mètode instrumental o quirúrgic, segons l’informe d’IVE que publica el Departament de Salut. A partir d’aquí, i tenint present que la majoria d’IVEs es donen a les primeres 9 setmanes de gestació, es podria pensar que la meitat de les dones i persones gestants opten per un mètode, i l’altra meitat per l’altre; sense donar-li massa més voltes i pressuposant que són elles qui ho decideixen.
Però sabem que la realitat no és aquesta. La pràctica diària posa a sobre la taula tot un seguit d’elements que ens demostren que la tria no és en igualtat de condicions sinó que està condicionada per 2 biaixos fonamentals: l’econòmic i el territorial. Això desembocarà en una situació on l’avortament instrumental acabi sent irremeiablement només per unes privilegiades?
És, des d’aquest plantejament que es volen aportar una sèrie de qüestions per poder contribuir a l’aprofundiment d’aquesta reflexió.
Biaix econòmic: Les que s’ho puguin pagar i no puguin o vulguin esperar
Malgrat que l’avortament és una prestació sanitària que s’inclou en la cartera de serveis de la xarxa pública sanitària des de l’any 2010 i, per tant, és gratuïta, continuen havent-hi un 20% de dones i persones amb capacitat de gestar que s’ho paguen de la seva butxaca.
El primer que ens ve al cap és que ho paguen perquè volen i perquè poden, però la dada del pagament ens pot donar pistes sobre l’accessibilitat als serveis d’IVE. Observant les dades de Catalunya veurem que en aquesta anàlisi la variable del mètode escollit és clau. En relació amb l’avortament farmacològic el 94% de les IVE són finançades públicament. Però, en canvi fins a un 53% de les IVE instrumentals són privades (Font: estimacions pròpies a partir de les dades de l’informe d’IVE creuades amb les dades de finançament d’IVE facilitades pel Catsalut). O sigui que aproximadament la meitat de les dones que fan IVE instrumentals s’ho paguen de la seva butxaca.
I perquè ho hauria de fer?
Actualment, si una dona vol un avortament instrumental té dues opcions: demanar cita a una clínica i a partir d’uns 300 euros pot fer l’avortament el mateix dia o l’endemà; I l’altra opció implica haver-se de desplaçar un mínim de dos cops, primer a l’ASSIR i després- amb el full de derivació- a la clínica per fer l’avortament. Hi ha dones que no poden o volen fer aquest recorregut per raons logístiques, de privacitat o per no haver d’esperar un mínim de 7 dies com passa habitualment en la majoria d’ASSIR (NOTA: Des de L’Observatori de Drets Sexuals i Reproductius es recullin cada cop amb més freqüència reclamacions pels retards en l’accés a l’IVE en períodes que superen els 10 i 15 dies). Tot plegat fa que una dona que s’ho pugui pagar pugui trobar més còmode anar per la via privada. I si acabem normalitzant això sabem per experiència que el que s’acaba produint és una segregació en el sistema de salut. Qui pot pagar fa la via ràpida i còmoda i qui no, doncs toca anar de servei en servei i esperar.
Per aportar més elements al debat. Hi ha qui pot pensar que les dones que actualment paguen avortaments instrumentals és perquè l’únic que volen és major privacitat i no haver de passar pel registre públic. Aquest és un argument que queda desmuntat quan el contrastem amb l’experiència d’Astúries. Allà el sistema públic té concertades totes les IVES -farmacològiques i instrumentals- a una clínica, un model força estès en diverses CCAA de l’Estat Espanyol. La diferència amb altres llocs és que la mateixa clínica esdevé punt d’entrada al sistema públic i, per tant, la dona pot accedir a l’avortament amb finançament gratuït sense haver de desplaçar-se a cap altra banda o centre de salut. El resultat és que el 95% dels avortaments que es fan a la clínica es fan per la via pública. O sigui que només un 5% de les dones, en igualtat de condicions, trien pagar-s’ho de la seva butxaca.
Biaix territorial: Les de Barcelona i rodalies-com és habitual-mantenen el privilegi de la centralitat
Doncs, d’una banda les dones més properes a les clíniques empren més el mètode instrumental, i a Catalunya la majoria d’aquests centres estan a Barcelona. Així no és d’estranyar que la mitjana d’accés a l’avortament instrumental a la zona de Barcelona sigui notablement més alta que a la resta de Catalunya. La desigual localització territorial de l’IVE instrumental comporta desigualtats en la tria i, per tant, un privilegi de les dones properes a les clíniques respecte a les que no ho estan.
A la ciutat de Barcelona i derivades dels ASSIR, un 61% de les dones opten per un avortament instrumental, a les que caldria afegir aquelles que van directament a la clínica. Aquest percentatge és molt superior a l’avortament instrumental de la resta de Catalunya. Les dades disponibles només permeten fer estimacions d’aquest tipus, però caldria analitzar amb major profunditat aquesta escletxa en l’accés desigual de les persones a determinades tècniques.
En definitiva, calen més estudis i més accés a dades per perfilar l’anàlisi, però la fotografia ja és prou contundent per a constatar l’existència d’aquests biaixos en relació amb l’avortament instrumental i el perill real que es vagi eixamplant la distància entre un grup de dones i persones gestants que poden triar els dos mètodes d’interrupció de l’embaràs i aquelles que no.
